Portes

La sensació, tan absurda com familiar, de que els astres -planetes, estrelles, meteorits, cometes i elements cosmológics diversos- s'han alineat per tocar-te els collons et fa un nus a la gola i t'obliga a  estrènyer les dents, amb ràbia, amb impotència.

Sents que cada cop que vols donar un pas en una direcció, et possen una porta al davant, i quan l'intentes obrir els molts fills de puta la tanquen des de l'altre costat. Cabrons.

A vegades, quan per fi aconsegueixes fer dues passes en una direcció, veus, que t'han caigut la meitat de les coses, i fas mitja volta, i veus que els camins de molts altres s'han separat sense avisar. Merda, algú t'ho podria haver dit, hostia, que anava a fer un volt per un altre costat.

Però penses "Tant se val, ja tornarem a coincidir més endavant" i tornes a mirar al front, i els astres es tornen alinar i ja no saps si és una puta broma o què collons passa, perquè ara els teus objectius, tan clars, tan focalitzats, tan juntes els uns dels altres, estan a prendre pel cul l'un de l'altre. I veus -i saps- -i et fot- que per arribar a un li has de fer l'esquena a un altre. O a dos. O a tres. O deixar-ho tot i anar només a per una cosa.

Així que, arribat el moment, seus a terra. I després et deixes caure, despatarrat, mirant al cel. Fa un fred de collons, però l'herba es suau i l'olor de fulles i humus (que no hummus, que es menj. Ttot i que una mica de gana sí que tens, no vindria malament una mica de hummus...) et porta a una altra dimensió. I respires i deixes que el temps passi i passi. I ja es fa de nit del tot. I surten estels i la resta d'elements cosmológics que toquen els nassos una vegada si i una altra també. I respires.

T'aixeques.

No et molestes ni en sacsejar-te les restes de terra i gespa. No cal. Són un bon recordatori d'on i per què t'has deixar caure.

Avances un pas.

Pam. La porta.

L'intentes obrir. Tancada.

Truques.

"No es pot passar per aquí."

Tornes a respirar. 

Mires les restes de terra i gespa a sobre teu. Mires els estels. I els camins (separats i no separats, els que queden lluny i els que no, els que pots agafar i els que queden fora del teu avast). I també les portes. I la gent, que segueix caminant, o també s'ha parat, o plora, o riu.

I respires.

"Obres tu, o obro jo"